***

***

martes, 17 de enero de 2012

Lector compulsiu i llibreter... Per què?

Si hagués de dir perquè em vaig afeccionar a la lectura en molt poques paraules, diria que va ser perquè a ca meva tothom llegia... Entre els primers records d'infantesa, que es puguin contar, està la imatge de la meva avia i de la meva mare sempre llegint qualque cosa, llibres, diaris, instruccions d'electrodomèstics, factures.... A ca meva mai havia doblers, però sempre hi havia llibres, sempre hi havia lectors i sempre hi havia qualcuna d'elles que em llegia...
Quan ja vaig aprendre a llegir tot sol, el que em va costar molt... Podria dir que em vaig iniciar en el món del negre sobre blanc, dient que les meves primeres lectures van ser llibres molt importants i de difícil pronúncia... Com fan molt de pomposos “intel·lectuals”... Però, al igual que aquests, diria una mentida molt grossa... Les meves primeres lectures van ser molt humils i no per això menys importants, ni menys engrescadores, ni menys influents en la meva vida...
Les meves primeres passes en el desxiframent de lletres, frases i demès va ser de la mà del immortal Ibañez, és a dir, l'autor d'una de les meravelles de la literatura hispànica i al que possiblement no li donaran mai el premi Cervantes... Em refereix, és clar, a “Mortadelo y  Filemón”... Hores i hores em vaig passar llegint i col·leccionant les seves històries... De fet encara ho faig...
Més endavant i gràcies a un company d'escola, avui important polític, al que li compraven tots els àlbums i ell no els llegia mai, vaig descobrir i afegir al meu bagatge lector a un altre personatge, aquesta vegada belga, em refereix a Tintín !! Encara que el meu personatge preferit del món d'Hergè, era, és i serà sempre el capità Haddock, Archibald Haddock, president de la “lliga de mariners abstemis”... El seus àlbums “El tresor de Rackham el roig” i “El secret del Unicornio” encara avui em resulten suggeridors...
Seguim per la nostàlgia lectora, arribam al primer llibre, “llibre” com a tal, amb bona enquadernació, oloreta a llibre i més de 100 pàgines, que vaig llegir en la meva vida: “Los hijos del capitán Grant”. El llibre va sortir de la Biblioteca Pública de Palma, em varen fer soci les mateixes dones que m'havien donat exemple lector... No us puc expressar com, amb 8 o 9 anys, em passava les hores llegint aquella descripció d'un viatge de recerca, amb unes descripcions que només en Julio Verne (em sap greu però el seu nom en català no em “sona”) podia fer... He viatjat amb ell des de Escòcia fins a la Patagònia sense haver trepitjat mai, per ara, el con sur d'Amèrica ni la punta de la Gran Bretanya... Per cert, el llibre encara ho conserv... El meu ca d'aquella època, sempre he tingut ca fins ara que tenc una moixa insuportable, ho va mossegar i bavar tot i a ca meva varen haver de comprar un altre per restituir a la biblioteca pública el que ens havien deixat en préstec. Així doncs, puc presumir de conservar, encara que mossegat, el meu primer llibre !!
Ja en vereda em vaig afeccionar als “Hollister” una mena de detectius infantils una mica cursis... També vaig llegir a “Guillermo el travieso” (el nom en català tampoc em “sona”) No entenc ara, com podia llegir i gaudir aleshores d'aquells llibres, escrits en un llenguatge bastant elevat pels nins...
La meva primera aproximació a la literatura “seriosa” va ser de la mà d'una col·lecció de llibres dels anys vint meravellosa (Editorial Araluce) que resumia pels infants les millors obres de la literatura universal, aquesta col·lecció la vaig descobrir en la biblioteca de l'escola, i dir-li biblioteca és una forma benèvola d'anomenar-la... Jo anava, amb un gran esforç econòmic familiar, a un col·legi de “pijos” (Luís Vives s'anomenava) i ja se sap que a major poder adquisitiu més despreci per la cultura, per això descuidaven la biblioteca... Sigui com sigui, aquells llibres antics eren allà perquè ningú havia renovat els fons de biblioteca... I així vaig conèixer a Ulises i vaig poder conèixer desprès de segles el seu viatge de tornada a a ca seva: “L'Odisea”, un llibre que crec que hauria de ser obligatori llegir durant la joventut.
De les lectures obligatòries de l'escola millor no xerrar, m'agradaria conèixer al “lumbreras” que va tenir l'ocurrència de posar com a lectures “La Celestina”, infumable per un cervell adolescent; o la poesia de Garcilaso, avorrit fins i tot en la seva època o al ploramiques de Jorge Manrique i les famoses coples a la mort del seu pare que tots pensàvem que quina llàstima no s'hagués mort el fill primer... Per sort, no tot va ser dolent, vaig descobrir a Quevedo (Vida del buscón) i a Baroja... Per tots els déus, com escrivia Baroja... La seva obra “El árbol de la vida” em va impressionar molt i induir a llegir més obres d'ell. D'altres obres que em varen ficar amb cullera en la meva època escolar, només record els badalls que em produïren... “Luces de bohemia”, “Tiempo de silencio” i qualcuna més... Encara ara la seva evocació em produeix badalls incontenibles...
No puc deixar de mencionar al meu mestre de literatura espanyola de COU a l'institut Ramon Llull... Era un cabró... I explicaré perquè... Bon coneixedor de la literatura ens duia fotocopiats “bocins” de les parts més interessants, el nus, de les obres més representatives de les diferents èpoques... Idò bé, quan li demanàvem encuriosits “y que pasó luego” ell ens responia: “ lean la obra y lo sabrán”... D'aquesta forma, duit per una curiositat típica de l'adolescència, em vaig llegir obres que per iniciativa pròpia no hauria llegit mai, mai, mai... Encara ara no se si donar-li les gràcies o reclamar-li “daños y perjuicios” intel·lectuals... Dels professors de literatura catalana, em sap greu però m'han descobert poc per no dir res en relació als llibres... Estan sempre massa entretinguts xerrant de Felip V i del decret de Nova Planta com si fossin coses d'ahir mateix, per intentar engrescar a l'alumnat en la lectura... Els perd el seu estil reivindicatiu... De totes formes, gràcies a una entitat bancària catalana, em varen regalar les obres d'en Villalonga i em vaig congraciar amb la literatura en la llengua de Ramon Llull...
Amb el temps i ja amb 18 o 19 anys, m'havia llegit un bon grapat d'obres diverses... Més de les recomanades per l'Organització Mundial de la Salut... De fet, amb tanta lectura seguia els passos del Quijote (Quixot no m'agrada, fa la impressió d'un menjar pobler i tampoc em “sona” en català) encara que la meva figura recorda més a Sancho Panza... Cada vegada que la meva vida es feia més complicada afectiva o sentimentalment, jo me engolfava en els llibres... Quan els primers desenganys amorosos vaig llegir tot un seguit de lectures sobre dones malvades que em reafirmaven en aquella vella idea de que “totes les dones eren iguals”... igual de dolentes... Desfilaren pels meus ulls “Naná”, “Madame Bovary”, “La dama de las camelias” i una parell més...
Per aquesta època vaig descobrir a Jean Larteguy, periodista i escriptor de novel·les que es va recórrer totes les guerres dels convulsos seixanta. Per culpa d'aquest escriptor gairebé em faig mercenari... Contava tan bé les vides dels soldats de fortuna que feien ganes de ser un d'ells... Perquè com ell deia: “els únics soldats que trien la seva bandera són els mercenaris”... De soldats també em va quedar marcada la trilogia de Wren: "bo gest" "bo sabreur" Bo ideal"...
No puc deixar de mencionar altra obra que hem va influenciar i molt: "El mundo del silencio" de Jacques Cousteau... Un parell d'anys desprès de la seva lectura em vaig fer bussejador i encara ho som...
Recuperat ja de dones i soldats de fortuna, vaig interessar-me per la política i la filosofia... De la segona record les lectures de Nietzsche i el sentiment de "buidor" existencial que et deixaven... També Descartes i el seu discurs del mètode... "pienso luego existo"... i Plató, totes elles lectures recomanades pels successius professors de filosofia que vaig tenir, ja que vaig fer quatre vegades COU...
A les lectures polítiques dec el haver estat llibreter de vell molts d'anys. Com les obres que jo cercava pels anys setanta i vuitanta ja no es trobaven fàcilment, havia canviat el règim, els temps, i la força de la història havia acabat amb els règims totalitaris dels anys quaranta, que era just el període que m'interessava, vaig descobrir que existia una cosa, uns establiments anomenats “librerías de viejo” hospicis que acullen els llibres en la seva senectut fins que qualcú els acull de nou i els duu a ca seva... Mentre els meus companys descobrien les discoteques jo descobria aquest tipus de llibreria i a més una altra cosa que les acompanya sempre: les tertúlies !! Aquí va començar la meva vertadera addició pels llibres esgrogueïts, vells i polsosos i per la discussió... Addicció de la que encara no estic restablert del tot.. Al plaer de llegir s'afegia ara el paler de llegir llibres antics, vells, prohibits, perseguits, oblidats... Tanta va ser la meva afecció que vaig acabar muntant una llibreria de segona mà, em vaig fer “mercader de llibres”, “llibreter de vell” venent i comprant llibres vells, un plaer inexplicable als que no el comparteixen... Però... Internet va acabar amb el negoci i d'aquí poc amb els mateixos llibres en el seu format de tinta i paper... En la llibreria vaig passar hores inoblidables, aconseguint llibres pels clients, recomanant llibres per regalar, visitant cases antigues per comprar aquests objectes que m'han acompanyat mitja vida... Els llibres... Bons amics de companya que fan un maridatge perfecte amb bons licors i millors havans... De fet, l'única cosa que sí he de confessar que he robat en la meva vida han estat llibres, perquè ells abans m'havien robat el meu cervell i, a vegades, el meu cor...
I pot ser per tot això faig xerrades a les escoles sobre la història del llibre, i per tot això m'agradaria ser bibliotecari, per donar l'oportunitat als nins de passar les hores d'evasió, d'autèntica evasió, que he pogut tenir en la meva vida gràcies als meus amics amb fulles que no són arbres... Jo he descobert el món gràcies als llibres. Però hem de ser francs... La nostra generació s'acaba, les noves, les del futur, no són “del llibre”, són de “la pantalla”... Són adoradors del nou déu de la saviesa, el déu Google, cerquen la resposta immediata, sense esforç lector, perquè la lectura és esforç... Mai sabran què és el pes d'un llibre en les mans, mai gaudiran del seu olor a nou o a vell, mai no el duran en una butxaca amagat, potser mai sàpiguen què és llegir a una dona paraules d'amor prèviament impreses i enquadernades, amb la companyia de l'escalfor d'una xemeneia, amb una ampolla de vi oberta,  mentre cau la tarda en una dia de tardor... Ells s'ho perden...
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...