***

***

domingo, 11 de enero de 2009

LA CARTA (Conxa Forteza)

Conec a na Conxa Forteza fa ja un parell (mallorquí) d'anys, ens varem conèixer discutint, i encara ara continuam fent-lo... Crec que no coincidim en res ideològicament, però en res !! M'ha tret de solc unes quantes vegades, és d'aquestes persones que val mes tenir al teu costat que enfront a una discussió, sap "fer mal" dialècticament quan vol... I encara i així sempre l'hi he tingut admiració i afecte perquè és una persona que sempre s'ha mogut per ideologia, principis i mai per interessos econòmics.

Avui vull penjar a aquest “blog” o millor dit “bitàcola-bitácora” en llengües romàniques, un article d'ella que sempre m'ha agradat, crec que el que més m'ha agradat de tots els que ha escrit:



La carta

Per la meva generació el mes de juliol té un significat que, maldament el temps passat, no s'ha esborrat. Darrerament certes manifestacions i actes públics ens han refrescat la memòria.
Fa un temps un amic, feixista i molt conegut a Palma, sabent que m'agrada remenar el passat, em va fer arribar una carta que li havia estat donada per Don Pedro, un falangista que, una vegada acabada la guerra, va continuar el servici militar a la Comandància de Marina.
Corria l'any quaranta i un dia el seu oficial li va manar copiar a màquina unes cartes i tramitar-les. Eren cartes escrites per presos republicans durant la guerra i abans d'ésser afusellats. S'enviaven anys després d'haver estat escrites, no sé si en un acte d'humanitat o obligat. Entre elles va trobar aquesta d'un mestre català destinat a Mallorca, estava en escrita en castellà i deia:
******
Nit del 3 al 4 de ...1938, 3 de la matinada Mare, esposa, filla. En els moments solemnes de la meva mort, uns instants abans de comparèixer davant el piquet que posarà fi a ma vida, amb serenitat, conscientment, sense que em tremoli el pols, amb el cos desfet per la fam, per les penes, pel fet de viure una vida que mor, escric les meves darreres paraules per a vosaltres.

Som fort espiritualment. No tenc por de la mort. De cara als fusells pronunciaré els vostres sagrats noms i deixaré aquest món amb una sola pena: la de deixar-vos a vosaltres. No em ploreu, pensau només que moriré com saben morir els homes. Amb la consciència del deure complert.

Mare: Els grans sacrificis que per mi feres, estan presents en aquest moment en el teu fill. Em sap greu no poder tornar-te'ls com mereixes, ja que has estat la més bona de les mares. Pensa que el teu fill en aquests moments sent veneració per tu i que pronuncia amb respecte i amor el teu nom. No em ploris: deposita l'amor que per mi senties en la meva filla i reviu en ella el meu record.

Esposa: t'estim. Si qualque dia trobassis qualcú que t'estimàs com jo, no tenguis por, si et cases no em faràs traïció. Però, cuita de la nostra filla, que aprengui a estimar el seu pare que morí honrant un deure sagrat per a ell, va morir per la República i posà el seu petit granet d'arena al monument de la llibertat dels homes honrats. Va fer feina sempre amb entusiasme a les seves escoles, amb la fe posada en un demà millor. Que sàpiga com i per què va morir el seu pare, però no li ensenyis mai a odiar. L'única doctrina que ha d'aprendre és la d'un gran amor a la humanitat, als qui pateixen, als pobres, als desheretats. Jo mai no vaig sentir odi i ara tampoc no en sent. El meu únic llegat cap a ella és dir-li que aprengui a ésser lliure i forta i que sigui sempre digna de la dignitat, que és l'únic que té valor en aquesta vida.

Als meus germans, oncles i nebots, a tots unes paraules, ajudau la meva filla i si pot ser i si ella en té vocació que sigui mestra. Dic si ella en té vocació, ja que la nostra professió és sacerdoci perquè és sacrifici. Lluita contra la ignorància que esclavitza l'home i els pobles. L'esclavitud només es redimeix amb la cultura i per sembrar no n'hi ha prou a escampar la llavor, és necessari posar-hi amor i abnegació a l'hora de sembrar perquè la collita sigui abundosa.

Als meus alumnes que vaig ésser tot d'ells. Els vaig donar tot lo que vaig poder i per ells don avui la meva vida. Que no oblidin i que vegin en mi el mestre, l'home que va ésser sempre mestre abans d'home i que lluità per amor a la seva escola. Als meus amics una aferrada. Als mestres tots, els que saben ser-ho, a qui el nom respon als fets, als que viuen amb els infants i per als infants he de recordar les paraules d'Arquimedes quan demanava un punt de recolzament per aixecar el món. Ells tenen el punt de recolzament: s'anomena infant.

Voldria escriure molt més, però vull sintetitzar-ho tot en les paraules que en pocs moments pronunciaré davant el piquet i en els darrers alens de la mort: mare, esposa, filla, germanes i familiars. República d'homes honrats. Honor a aquestes paraules que sintetitzen els meus anhels.
Rubricat: Jaume Farré Vidal.
****
Don Pedro va guardar una còpia i sempre la duia a la cartera. Passaren els anys i arribaren les primeres eleccions democràtiques. Don Pedro va anar a votar. La seva ideologia continuava essent de color blau, encara que ja una mica destenyit. Quan va tornar, la dona li va demanar fent una mica de befa: «Què, ja has votat es teus?» ell va respondre, davant l'astorament de sa muller: «He votat es comunistes» i traient de la butxaca un paper esgrogueït va exclamar: «Li ho devia»!!!

Conxa Forteza.
Diari de Balears. Dilluns, 14 d'agost de 2006
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...